Història

Beniarrés, Benafarrez, Benarraes, Benarés, Beniarraez … així ha estat i és conegut el lloc assentat en un petit turó a l’entrada de la Vall d’Perpuchent. La presència humana es desenvolupa en aquestes terres des de la Prehistòria, sent la Cova de l’Or el símbol més emblemàtic; però és a partir del 5 d’abril de 1259 quan apareix la primera documentació escrita, constant l’existència d’una torre defensiva i al voltant de la mateixa unes poques cases. Encara que geogràficament pertany a la Vall d’Perpuchent, es troba sota el domini del Senyor de Planes. En 1273, la Sra Teresa Gil de Vidaura, senyora de Plans i Travadell, ven l’alqueria de Beniraehç a Ramon de Riusec, senyor de Perpuchent. Al poc temps, ja incorporat a la Vall, concretament el 25 d’abril de 1275, s’atorga una Carta de poblament a deu habitants cristians. Aquest mateix any, Beniarrés passa a mans d’Arnaldo de Romaní, i poc més tard al seu fill d’igual nom pertanyent l’Ordre de Sant Joan de l’Hospital. El 17 de juliol de 1317, en crear-se l’Ordre Militar de Nostra Senyora de Montesa absorbint els béns de la de Sant Joan de l’Hospital i la del Temple, Beniarrés queda incorporat a ella, prenent possessió de la Vall de l’1 de març de 1320. Sota seva tutela estarà fins a la dissolució dels senyorius a mitjans del XIX. Tot just 100 anys després de la primera carta Pobla de 1275, ja no quedaven cristians a Beniarrés i tots els seus habitants eren moriscos que van continuar conreant els camps i cuidant dels seus bestiars fins a la seva expulsió en 1609. A partir d’aquest moment es repobla, no sense dificultat, amb famílies vingudes de l’Horta d’Alacant, de les Valls d’Albaida, Ontinyent, Guadalest i dels llocs veïns.

Moltes són les vicissituds històriques i els problemes derivats de la climatologia i el cultiu de la terra, ja que aquesta en la seva majoria és de secà, produint-blat, raïm, olives, ametlles i fulles de morera, les quals van servir com a base per a una florent indústria de la seda fins al segle XIX. Va ser en 1748, com a conseqüència dels terratrèmols quan es va donar la providencial devoció de Frey Joseph Vilaplana qui va saber inculcar a tots els habitants d’aquest poble la devoció a la Mare de Déu de la Cova Santa, nomenant-la Patrona i Protectora del Lloc. Amb la decadència de la indústria de la seda al XIX, els veïns de Beniarrés potencien el cultiu de l’olivera amb la construcció d’enormes terrasses de pedra en els vessants de les muntanyes, arribant a aconseguir gran fama la qualitat del seu oli. Amb la vinguda del ferrocarril, de la llum elèctrica i el telègraf es propicia un ressorgir de cara a la modernitat que empeny imparable l’esdevenir de Beniarrés. Gran impacte va tenir la construcció del Pantà de Beniarrés en els anys centrals del segle XX que va atreure a moltes famílies vingudes d’altres llocs a residir a la localitat. Encara important encara, l’agricultura passa a un segon lloc i els seus habitants opten per nous mitjans de guanyar-se la vida per poder afrontar el futur.